LA PNL EN L'ENTRENAMENT

 

Optimitzarimitzar l’actuació dels esportistes és un dels objectius prioritaris dels entrenadors. La utilització de metodologies i programes tècnics així com de continguts orientats a la millora de la condició física general i específica són part dels recursos i eines bàsiques.

 

En aquest article parlarem de la Programació Neurolingüística (PNL) com a un element clau de la preparació mental per desenvolupar actituds positives i útils per ajudar a millorar els resultats esportius.

 

Els aspectes que es poden millorar amb la PNL són:

 

  • Preparar-se psicològicament
  • Millorar la memòria
  • Activitats per als entrenaments
  • Activitats d’assaig mental
  • Desenvolupament d’estratègies per a l’èxit
  • Activitats de mentalització
  • Prestar atenció a allò que funciona 
  • Reconèixer senyals que identifiquen l’èxit
  • Crear estratègies efectives de preparació
  • Relaxar-se
  • Aprofitar l’agressivitat
  • Manejar l'estrès i el burn out
  • Desenvolupar l’autoconfiança
  • Afrontar les dificultats

 

En els últims anys la forma de preparar-se per a les competicions ha variat notablement, es presta atenció a com funcionen els processos mentals (el cervell), a com les experiències es presenten amb la utilització del llenguatge, tant externament en la comunicació amb els altres com també internament en les autoinstruccions. S’utilitzen programacions com a patrons i programes específics de comportament i pensaments que s’han de seguir per produir resultats específics.

 

La utilització d’estratègies i patrons de comportament (per exemple: conduir un cotxe) són inconscients o es realitzen de forma automàtica sense pensar. Però a vegades aquests patrons poden ser negatius, només cal pensar en un mal conductor.

 

La PNL permet entrar dins de la ment per analitzar els programes de comportament i modificar-los. També permet analitzar estratègies tant conscients com inconscients que s’utilitzen de forma exitosa i incorporar-les per superar les limitacions i millorar substancialment l’actuació esportiva.

EL ROL FAMILIAR EN LA VIDA DELS ESPORTISTES

Nombrosos estudis retrospectius amb subjectes d’elit de diverses àrees en els últims 30 anys han revelat la importància del suport dels pares per al desenvolupament de l’experiència en els esportistes d’elit. Els estudis de Bloom (1985) més generalistes i els de Coté (1999) directament relacionats amb l’esport són els dos que exposarem a continuació.

Bloom (1985) va entrevistar subjectes talentosos i a les seves famílies en els camps de la música, art, ciències, matemàtiques i atletisme i van desenvolupar un model per al desenvolupament dels talents consistent en tres etapes:

·   Els anys primerencs

·   Els anys intermedis

·   Els últims anys

 Cada etapa es caracteritzava per demanar canvis en els pares i els nens. Es va trobar que:

·    En els primers anys els pares prenen el control per donar al nen l’oportunitat inicial de participar en un esport específic (per exemple; l’esquí alpí) i buscar el primer entrenador o club formal. Aquí els pares també encoratjaven i donaven suport als seus fills en l’aprenentatge i estaven a vegades directament involucrats en la formació pràctica o atlètica. Per al nen atleta, l’émfasi en aquests anys estava en tenir diversió i entrenament, aprenent les habilitats bàsiques.

·   La transició cap els anys mitjans estava caracteritzada per un més gran compromís de les dues parts: pares i esportistes, cap a un domini tècnic i desenvolupament de la condició física. Els pares assumien un rol de lideratge, buscant entrenadors més especialitzats per als seus fills, mentre que donaven més temps i recursos a aquestes activitats. Era també durant aquests anys que el talent del nen dominava la rutina de la família.

Durant els últims anys, la presència dels pares disminuïa mentre l’esportista prenia més control en el de presa de decisions concernents a la seva futura carrera. Encara i així, el pares seguien donant suport però amb menys èmfasi; un suport no solament econòmic sinó també afectiu 

D’acord a Sloane (1985) és d’una gran importància que els pares tinguin un rol destacat, entenen l’ambient i retirant-se en cas de ser necessari. L’anàlisi de Sloane (1985) va revelar com els pares poden facilitar les demandes imposades sobre els nens per l’entrenament creant una atmosfera de suport.

Coté (1999) prosseguint amb el treball de Bloom (1985) va desenvolupar un model per al desenvolupament de talents específics per a l’esport. El treball de Coté va aportar la idea de que el desenvolupament dels talents esportius està circumdat per:

.Anys de prova (6-12 anys)

·Anys d’especialització (13-15 anys)

·Anys d’inversió (+16 anys)

Similar al model de Bloom, el rols dels pares canvia en les diferents demandes de cada etapa.

·    Durant els anys de prova, els pares donen als nens l’oportunitat de provar una varietat d’esports. Coté va observar que mentre els pares promovien la participació en els esports, l’elecció d’un esport en particular no era important. En essència, els pares jugaven un rol de lideratge durant els anys de prova tractant d’involucrar al nen en l’esport.

·    En els anys d’especialització, els pares es trobaven en un rol de facilitador en el qual donaven el suport financer i el compromís del temps a l‘esport dels seus fills, proporcionant l’accés a millors entrenadors, equip i instal·lacions d’entrenament.

·    Finalment, en los anys d’inversió els pares jugaven un rol de consultors i de suport mentre que l’atleta es comprometia a nivells més alts d’entrenament competitiu. Els pares mantenien un alt interès en l’esport dels seus fills i eren essencials per donar el suport emocional necessari per ajudar els seus fills a superar retrocessos, com lesions, pressió i fatiga, així com també el suport financer per a l’entrenament. Aquest suport emocional durant els períodes d’estrès és una característica central durant els anys d’inversió.

                                          

La investigació de Bloom (1985) i Coté (1999) va demostrar que els suport dels pares ajuda els atletes experts i d'elit amb les demandes de la pràctica esforçada (1) necessària per aconseguir nivells d’experts en rendiment . Els dos models demostren el rol dels pares des del lideratge fins a un rol de suport general. Els atletes incapaços d’aconseguir certs recursos emocionals i financers s’enfronten a una diferència quantitativa important per acumular els alts nivells de pràctica necessaris per aconseguir el professionalisme.

 

(1)    Pràctica esforçada – Aquella que es realitza sense cap tipus de reconeixement i que requereix d’un gran esforç en inversió de temps i compromís per desenvolupar els elements necessaris per arribar al màxim nivell. Per exemple: les capacitats de força, coordinatives, tècniques, tàctiques, etc.